TREBALL SOCIAL. MODELS D´INTERVENCIO. METODOLOGIES

MODELS D´INTERVENCIÓ

ESCARTIN CAPARROS, M.J.. Manual de Trabajo Social. Ed. Aguaclara, Alicante, 1992

El model es pot definir com un conjunt de principis d´acció relatius a un camp concret de fenòmens o d´experiència.

Són un esquema referencial per aplicar a la práctica; suposa una representació simplificada i esquemàtica de la realitat que surgeix de la teoria, que pot ser contrastada en la pràctica. El TS, com altres disciplines de les Ciències Socials, ha construït  models teòrics per guiar la seva pràctica professional. Segons un model teòric determinat, amb els els fonaments teòrics i la seva forma de contemplar la realitat, l´intervenció del treballador social irá focalitzat cap a determinats aspectos.

Però no totes les situacions, ni tots els fenònems permeten l´utilització indistinta de qualsevol model. La seva utilització está limitada per les variables següents:

§  El tipus de problema al que es dirigeix el mètode.

§  El contingut conceptual

§  La natura de l´intervenció

§  La natura del medis i marcs institucionals

§  La “sociologia” de la pràctica del model.

§  Els valors i l´etica del model

§  La forma de concebir al individu i a la societat

§  La natura de la relació entre treballador social i l´usuari

a. MODEL DE CRISIS

Definició de crisis segons Caplan: “ perturbació d´una situació estable que es caracteritza perque apareix de forma repentina i inesperada i acostuma a tenir una duració limitada”.

Situacions que provoquen crisi:

§  Fenomens d´origen cultural i social: jubilación, crisi generacional, crisis familiars, etc

§  Desmembració: mort d´un membre de la família, hospitalització, separació/divorci, etc.

§  Accesió: embaraç no desitjat, tornada d´un membre que no hi era, adopcions, etc

§  Desmoralització: falta de recolçament, infidelitat, alcoholisme, delinqüència, etc.

§  Canvi d´estatu: empobriment, atur, enriquiment, migracions, inundacions, etc

§  Per motius situacionals: accidents, catastrofes, violacions, etc.

§  Crisis de desenvolupament de l´individu: crisis vocacional, de valors, adolescència, vellesa…

Aquestes situacions es caracteritzen per anar acompanyades de sentiments ambivalents i desorganitzats (por, depressió, ira, culpa, responsabilitat) i perque els mecanismes de defensa están molt presents.

La crisis acostuma a tenir una duració aproximada de 6-8 setmanes on , després de la primera fase de desorganització, la persona o familia es reajusta fent servir noves formes de conducta. La crisis es positiva, ja que ajuda a crèixer i per qué la persona en crisi está més oberta al canvi.

En el tractament del TS, la tècnica fonamental es el recolçament. Judith Nelson l´ha definit com aquells procediments que intenten aconseguir que els usuaris es sentin millor, mes forts o mes confortables. Ha identificat quatre classes de recolçament:

Protecció

§  Aceptació

§  Validació: recolçar valorant, donar esperances, elogiar, reforçar conductes)

§  Educació: ensenyar als usuaris com funcionar de forma efectiva, ajudant a socialitzar nous rols.

b. MODEL PSICOSOCIAL O DE DIAGNOSTIC

Aquest model ha estat históricament, la primera forma cientifica del TS

El model psicosocial es caracteritza per tres elements principals:

§  Te present l´aspecte psicologic i social que comporta cada cas, es a dir, la persona en la seva situació.

§  Dona una gran importància al diagnòstic evaluatiu sobre els recursos i els problemes, els punts forts i dèbils de la persona i de la seva situació.

§  Dona una extrema importància als primers anys de la vida i a la introjecció que l´adult va fer de la seva família d´origen

En aquest model s´han de tenir present alguns fenòmens psicoanalítics que es produeixen en la relació d´ajuda: transferència i contratransferència, setting, insight, contenció, empatia, etc.

c. MODEL SISTEMIC

Aquest model explica el fets socials, centrant-se en les interaccions i interrelacions que existiesen en un context donat. El individus mai es perceben aïllats, sino dintre dels diferents contextos en els que interactuen.

Ens centrarem en la familia com a eix del sistema, ja que es la primera organització  o sistema a la que tota persona pertany.

Per explicar el sistema familiar s´ha de tenir present:

§  Els canvis

§  La comunicació

§  Les normes

§  Els patrons de comportament i altres elements, que en esència comporta l´estructura de la família.

Si es vol ajudar des de la perspectiva sistèmica, hem de deixar de considerar la patología com a conflicte d´un individu, i començar a considerar-la com a patología d´una relació. Tota persona es troba immersa en un sistema, en relació d´interdependència, aixó implica que qualsevol canvi produït en un membre pot implicar canvis en la resta del sistema. Qualsevol problema, des d´aquesta optica, esta dintre d´una interrelación, i una de les funcions del problema es comunicar que es sistema esta en perill.

Per tant, la intervenció irá dirigida a la família com a totalitat, intentant canviar la interrelació que alimenta aquesta problemàtica; o sigui, canviar les seqüències comunicatives defectuoses.

El model sistèmic, a l´hora d´intervenir, ho fa mitjançant l´exploració del sistema total i de les interrelacions patològiques entre els membres de la família.

d. MODEL DE MODIFICACIO DE CONDUCTA

Aquest model es basa en que tota conducta apresa pot modificar-se si es modifiquen els estímuls que la van activar.

Basicament el model opera amb tècniques que poden incidir en el control d´estímuls (atenció a factors ambientals) o en el control de despostes (implica ensenyar noves conductes).
Sembla que aquest model pot ser útil en el TS per als casos familiars desestructurats on la socialització ha estat defectuosa o en el cas d´adolescents amb els mateixos problemas.

METODOLOGIES

Des dels orígens del treball social existeixen mostres de preocupació per conèixer i establir regularitats, classificar dades i elaborar procediments d'actuació. L'esforç per trobar una metodologia científica s'agrupa entorn de tres grans moviments: el de revisió dels mètodes tradicionals, el d'aplicació coordinada d'aquests mètodes i el de recerca d'una metodologia bàsica o mètode únic (Kruse, 1976). L'evolució dels mètodes tradicionals cap a una metodologia bàsica va permetre configurar un mètode operatiu en l'afany primigeni d'actuar científicament.

El procediment anomenat del mètode bàsic tracta d'aconseguir, mitjançant unes operacions ajustades, un o diversos objectius que promoguin el canvi estructural de les situacions de necessitat o mancança, objecte de la disciplina del treball social.

Aquest sistema o procediment continua sent en l'actualitat el més utilitzat en la intervenció básica, i cal subratllar que es tracta d'un procés seqüencial lògic format per una sèrie de fases que es mostren habitualment barrejades en la pràctica.

En la mateixa practica, aquestes fases es confonen i apareixen simultaneament.

1- Diagnòstic

El diagnòstic és el procés de mesurament i interpretació que ajuda a identificar situacions, problemes i els factors causals en individus o grups. L'objectiu del diagnòstic consisteix a conèixer i comprendre la situació per poder formular una hipòtesi de treball que serveixi de base per a la intervenció.

El diagnòstic te en compte els següents elements: descriu i valora les situacions i els seus contextos, centra la seva atenció en les troballes significatives, relaciona els aspectes significatius amb el context global i social, interpreta causes generadores, i pronostica i proposa situacions de futur. La valoració del professional se centra, prioritàriament, en allò rellevant, les potencialitats i els límits.

Per arribar al diagnostic es necessari: una delimitació del problema, donar prioritat a un problemes en base a uns criteris, fer servir tecniques per la recollida d´informació com es la entrevista, l´observació, l´analisi documental i precisa d´un pronostic (indica les possibilitats de reversibilitat de la situació estudiada i els mitjans que són necessaris per millorar-la)

2- Programació

La programació és el resultat del diagnòstic de la situació. És el marc on s'estableixen les estratègies, els objectius i les activitats previstes a mitjà i llarg termini i que s'han elaborat i negociat amb els diferents actors socials.

Es tracta de confrontar els objectius i el projecte d'intervenció que el treballador social proposa a la persona i, al mateix temps, d'exposar i negociar conjuntament les objeccions, les possibilitats i les dificultats que s'imposen a fi de conduir l'acció cap al canvi desitjat. Així mateix, cal preveure la forma de la intervenció i la durada.

Els elements que ha d'establir una programació s'articulen entorn de quatre nuclis:

§  l'avaluació preliminar o diagnòstic: sobre què i sobre qui recau la intervenció?, en quins aspectes de la persona?, sobre quines situacions, problemes o necessitats?

§  Els objectius: quins propòsits es persegueixen?, què es vol aconseguir amb això i per què?, quins són els canvis que es pretenen?

§  L'acció: quins recursos cal activar, a més dels propis de la persona, de l'entorn, dels serveis, dels tècnics i dels professionals?, quines activitats cal fer?

§  Les tècniques: com es pot desenvolupar el pla d'intervenció?, amb quines tècniques, procediments i habilitats?, com se seqüenciarà?, quan està previst que finalitzi?

§  Formulació d’indicadors d’avaluació

3- Execució

L'execució té diferents significats que es poden agrupar al voltant de dues nocions principals:

a) L'actuació del professional dirigida a objectius concrets.

b) El procés de guiar, dirigir i controlar els esforços d'un projecte que persegueix un objectiu concret.

Executar o intervenir comprèn totes les activitats i tècniques que es desenvolupen al llarg del procés d'acció, des de l'inici d'una relació amb una persona, amb un projecte fins a la finalització i clausura. Així doncs, equival al conjunt de microaccions, microactuacions i accions que es desenvolupen. Per dur a terme aquesta tasca, el professional desenvolupa diferents rols i capacitats —assessorament, mediació, coordinació, etc.—, així com diferents formes d'actuació i interposició, que es donen sempre amb l'objectiu d'aclarir o resoldre un conflicte. El treball social es desenvolupa a través de dos tipus bàsics d'intervenció: la intervenció directa i la intervenció indirecta o sobre el medi.

La intervenció directa és aquella que es dirigeix a les persones en una relació davant per davant. Es caracteritza per l'ús de tècniques i habilitats basades, fonamentalment, en la relació i l'ajuda, i responen al principal objectiu d'un treball social individualitzat: la potenciació dels recursos de què disposa el propi individu per afrontar el problema i aprofitar les oportunitats socials.

La intervenció indirecta és aquella que realitza el professional sense la presència ni la participació activa de les persones, però en benefici seu. Tracta de modificar l'entorn, realitzar projectes o intervencions per acostar els recursos i la comunitat a la persona. Estaria més en relació amb l'elaboració de plans i projectes.

4- Avaluació

L'avaluació constitueix l'última fase del procediment. És una activitat contínua que ha d'integrar-se en el procés d'intervenció professional. Implica comprovar el grau de consecució d'uns objectius per prendre decisions i consisteix a utilitzar uns procediments destinats a comprovar si s'han aconseguit els objectius i a identificar factors o causes que han influït en els resultats, així com formular recomanacions que permetin introduir correccions en l'acció.

L'avaluació de la situació, igual que altres fases, ha d'estar present en tot el procés d'execució, perquè la seva funció principal és verificar els progressos amb el propòsit d'introduir reajustaments o modificacions en relació amb les activitats futures. 

És la fase que posa fi al treball programat i normalment s'ha recorregut un llarg camí. El projecte, la persona, els grups han adquirit autonomia suficient per prescindir de l'orientació i suport del professional. Arribats a aquest punt, és necessari dur a terme una avaluació junt amb els agents a manera de clausura.

La clausura

La clausura és una part del procés d'execució que revesteix certa complexitat, perquè no es dóna en un únic moment, sinó que pot tenir lloc en qualssevol moment del procés de treball, no sempre desitjat pels professionals. Aquests tanquen els processos quan consideren que ja s'ha finalitzat el procés d'intervenció i quan hi experimenten suficient distància.

En aquest procés estan presents una sèrie de factors determinats pel context relacional i afectiu dels participants. Trobar criteris que delimitin la decisió de finalitzar una intervenció i hi donin suport és imprescindible en una acció professional orientada a l'autonomia. No obstant això, aquests criteris depenen de cada cas particular, de situacions específiques i de l'anàlisi del professional. Amb tot, cal considerar alguns elements: és necessari tenir present el tancament des del mateix moment en què s'inicia l’acció. Cal establir, encara que sigui de manera aproximada, quan es posarà fi a la intervenció. Ha de realitzar-se una avaluació contínua de les situacions i dels canvis aconseguits.