Constitució espanyola de 1978
El punt de partida del model actual de serveis socials el trobem en l’article 1 de la Constitució que diu que Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret. “Estat Social” té un doble significat. Per una banda suposa el reconeixement de la pluralitat d’entitats, associacions i organitzacions existents en la nostra societat. Per una altra, implica una acció positiva del propi Estat per a la consecució del benestar que la pròpia Constitució concretarà mitjançant una sèrie de vies i instruments, entre ells els serveis socials.
L’article 10.1 de la Constitució espanyola estableix: La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social, la qual cosa s’ha de relacionar amb l’article 9.2 de la Constitució que ordena als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat del individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud, i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.
L’article 41 de la mateixa Constitució diu: els poder públics mantindran un règim públic de seguretat social per a tots els ciutadans, que garanteixi l’assistència i prestacions social suficients davant de situacions de necessitat, especialment en cas d’atur. L’assistència i prestacions complementàries seran lliures.
L’article 139.1 expressa que tots els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions en qualsevol part del territori de l’Estat i el l’article 149.1.1 que l’Estat té competència exclusiva en la regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals.
L’article 148.1.20 estableix que les Comunitats Autònomes podran assumir competències en matèria d’assistència social.
Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006
L’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 reconeix en el capítol I del títol I els drets i deures de l’àmbit civil i social entre els quals s’inclouen els drets relatius als serveis socials. Així, l’article 24 ens parla dels drets en l’àmbit dels serveis socials:
1. Totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a les prestacions de la xarxa de serveis socials de responsabilitat pública, a ésser informades sobre aquestes prestacions i a donar el consentiment per a qualsevol actuació que les afecti personalment, en els termes que estableixen les lleis.
2. Les persones amb necessitats especials, per a mantenir l’autonomia personal en les activitats de la vida diària, tenen dret a rebre l’atenció adequada a llur situació, d’acord amb les condicions que legalment s’estableixen.
3. Les persones o les famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d’una vida digna, d’acord amb les condicions que legalment s’estableixen.
4. Les organitzacions del tercer sector social tenen dret a complir llurs funcions en els àmbits de la participació i la col·laboració socials.
Així mateix, l’Estatut estableix en el capítol V els principis rectors que han d’orientar les polítiques públiques i encarrega als poders públics de promoure les mesures necessàries per garantir-ne la plena eficàcia. L’article 42, del capítol V, parla dels principis referents a la cohesió i benestar socials, en aplicació dels quals, els poders públics, entre altres mesures, han de promoure polítiques públiques que fomentin la cohesió social i que garanteixin un sistema de serveis socials, de titularitat pública i concertada, adequat als indicadors econòmics i socials de Catalunya. Els poders pública, han de promoure, també, polítiques preventives i comunitàries i han de garantir la qualitat dels servei i la gratuïtat dels serveis socials que els lleis determinin com a bàsics.
L’article 166 de l’Estatut atribueix a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de serveis socials, voluntariat, protecció de menors i promoció de les famílies:
1. Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de serveis socials, que inclou en tot cas:
a) La regulació i l’ordenació de l’activitat de serveis socials, les prestacions tècniques i les prestacions econòmiques amb finalitat assistencial o complementàries d’altres sistemes de previsió pública.
b) La regulació i l’ordenació de les entitats, els serveis i els establiments públics i privats que presten serveis socials a Catalunya.
c) La regulació i l’aprovació dels plans i els programes específics dirigits a persones i col·lectius en situació de pobresa o de necessitat social.
d) La intervenció i el control dels sistemes de protecció social complementària privats.
2. Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de voluntariat, que inclou, en tot cas, la definició de l’activitat i la regulació i la promoció de les actuacions destinades a la solidaritat i a l’acció voluntària que s’executin individualment o per mitjà d’institucions públiques o privades.
3. Correspon a la Generalitat, en matèria de menors:
a) La competència exclusiva en matèria de protecció de menors, que inclou, en tot cas, la regulació del règim de la protecció i de les institucions públiques de protecció i tutela dels menors desemparats, en situació de risc i dels menors infractors, respectant en aquest darrer cas la legislació penal.
b) La Generalitat participa en l’elaboració i la reforma de la legislació penal i processal que incideixi en les competències de menors.
4. Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de promoció de les famílies i de la infància, que inclou en tot cas les mesures de protecció social i llur execució.
L’Estatut d’autonomia estableix en el seu article 83 que Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries. En qualsevol cas, els municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinin, integren també el sistema institucional de la Generalitat com a ens en que aquesta s’organitza territorialment (article 2.3).
En l’article 84 estableix que els governs locals tenen en tot cas competències pròpies sobre determinades matèries en els termes que estableixin les lleis. Entre aquestes competències trobem en l’apartat m): La regulació i la prestació dels serveis d’atenció a les persones, dels serveis socials públics d’assistència primària i foment de les polítiques d’acolliment dels immigrants.
Legislació de règim local
La legislació vigent a Catalunya en matèria de règim local la trobem al Decret Legislatiu 2/2003 de 28 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya.
La legislació vigent en aquesta matèria fins llavors era la Llei 8/1987, de 15 d’abril, municipal i de règim local de Catalunya. Aquesta Llei de 1987 recull la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, de caràcter estatal. La conjuntura viscuda durant la vigència de la Llei 8/1987 va determinar la necessitat de modificar-la en diverses ocasions mitjançant la norma legal corresponent, i també va implicar diferents afectacions com a conseqüència del que preveuen altres normes o a partir de pronunciaments judicials.
Aquest Decret legislatiu recull les modificacions que s’han anat produint sobre la Llei de règim local existent fins llavors.
Segons aquest text, els municipis i les comarques són els ens locals en que s’organitzen territorialment la Generalitat de Catalunya. També tenen la condició d’ens locals la província, les entitats municipals descentralitzades, les entitats metropolitanes i les mancomunitats de municipis.
El municipi, la comarca i la província tenen naturalesa territorial i gaudeixen d'autonomia per a la gestió dels interessos respectius.
- Municipi
L’article 66.3 k) estableix com a competència pròpia dels municipis la prestació dels serveis socials i la promoció i reinserció socials.
L’article 67 ens parla dels serveis mínims, i pel que fa a la matèria de serveis socials estableix que:
Els municipis, independentment o associats, han de prestar com a mínim, els serveis següents:
c) Als municipis d’una població superior als 20.000 habitants, en matèria de serveis socials, el finançament ha d’incloure els serveis socials de la població establerts legalment com a obligatoris.
d) Als municipis d’una població superior a 50.000 habitants, el servei de transport adaptat que cobreixi les necessitats de desplaçament de persones amb mobilitat reduïda.
- Província
L’article 91.2 atribueix les competències a les províncies:
Els correspon, en qualsevol cas:
a) Coordinar els serveis municipals entre si, per garantir la prestació integral i adequada dels serveis en tot el territori de la província.
b) Prestar assistència i cooperació jurídica, econòmica i tècnica als municipis, especialment els que tenen menys capacitat econòmica i de gestió.
c) Prestar serveis públics de caràcter supracomarcal.
d) Fomentar i administrar els interessos peculiars de la província.
- Comarca
L’article 93 parla sobre la assistència i la cooperació comarcal:
93.1 Les funcions d'assistència i cooperació es poden complir també a favor de la comarca, si aquesta exerceix competències municipals.
93.2 D'acord amb els criteris de coordinació a què es refereix l'article 185 i, si escau, per mitjà de convenis entre les diputacions i els consells comarcals, s'han d'establir els mecanismes de suport que siguin necessaris perquè la comarca pugui desplegar les competències que li atribueix la Llei de l'organització comarcal de Catalunya en matèria d'assistència i cooperació i d'exercici de les funcions públiques necessàries en l'àmbit municipal.
En l’actualitat es produeix a Catalunya una incongruència entre l’Estatut d’autonomia (que parla de municipis i vegueries com a organització territorial bàsica de Catalunya) i la Llei municipal i de règim local de Catalunya que en parla de municipis i províncies. A més, la norma que haurà de regular la creació de les vegueries catalanes encara no ha estat aprovada pel parlament de Catalunya.
En la realitat, la llei 12/2007 de serveis socials atribueix competències en matèria de serveis socials als municipis, comarques i vegueries (quan es creïn) i no menciona les províncies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario